1915 Divina Comèdia (Pu / Pa)


ESPONA I DE NUIX, Antoni d',
Divina Comèdia.Purgatori.(Cants I, II, III, IV i V),
Vic: 1915.
_________________________

PURGATORI  0

«Dant Alighieri

La Divina Comèdia. Purgatori

Traducció catalana de A. de E./y de N.

A. M. D. G.»

________________________

PURGATORI 2
«                                                                                                                                   p. 1
Purgatori

Cant I

Argument

Exit, Dant, de l’Infern, per el camí pregon pel que Virgili
l’ha guiat, després de sentir-se fruir ab la dolçesa de
l’aire pur, y, ab l’espectacle del Cel estrellat, tròban a
Cató d’Útica, guardià de las plajas del Purgatori, qui,
després d’increpar-los sobre sa vinguda, satisfet de las
explicacions de Virgili, els instruex sobre lo que han de fer
y·ls dexa. Virgili mena a Dant a la vora del mar y, després de
rentar-lo, l’hi cenyex un jonc llis a la cintura, per donar
cumpliment a las instruccions a l’ombra del d’Útica, abans de
empréndrer el camí de la montanya.
________________________


                                             [PÀGINA] 2

Per corre aiga millor velas arbora,
avuy, de mon enginy, el xich vaxell,
que, mar tan cruel dexà arrera ab sa prora.

Y cantaré del segon regne, aquell
que, l’esperit humà purgant, fa visca,
y·l fa digne del Cel tornant-lo bell.

Més la morta poesia aquí revisca
–Oh, Santas Musas!– car per vostre·m do;
y, aquí, Caliopea un poc reïsca,

acompanyant mon cant ab aquell so
pel que ls garças tristas van sentir
el colp tant fort que se·ls fongué el perdó.

Un dols color com d’oriental safir
que s’acullia arreu, pel serè aspecte
de l’aire pur, a fins al primer gir

                                             [PÀGINA] 3

devant mos ulls recomençà dilecte
tantost haguí, jo, exit de l’aura morta
qu·ulls y cor m’entristia ab dur efecte.             18

El bell planeta, qu·en l’aimar conforta,
feya somríurer, ja a tot l’Orient
velant als pexos qu·en seguici porta.                21

Y·m vatx girà a mà dreta, y mirí atent
a l’altre pol, veyent-hi quatre estrellas
vistas tan sols per la primera gent.                 24 

Gaudir semblaba·l Cel, ab llurs llums bellas.
Oh, septentrió qu·ets en viudesa escrit,
ja que privat estàs de mirà aquellas!                27

Com, jo de llur esguart ja fos partit,
tombant-me sols un poc vers l’altre pol
3a hont el carro habia·s ja abcondit,                30

                                             [PÀGINA] 4

vegí, de mi molt prop, un vell tot sol,
digne de reverència a sola vista
com no·n deu més a pare cap fillol.                  33

Llarga, la barba, ab pèl blanquísim mista,
portaba, y, al cabell era semblant,
y d’ella a·l pit l’hi queya doble llista.            36

Els cuatre sants estels, llurs raits vessant,
la sua faç umplían tant de llum
qu·l veya com si el sol l’hi fos devant.             3

«Qui sou, qu·el riu pujant sens ni vesllum,
habeu pogut dexar la presó eterna?»
–digué movent sa barba com blan fum–                 42

«Qui os ha guiat o qui os ha estat lluerna,
de fora exint de la pregona nit
que·l vall d’Infern té en ombra sempiterna?          45

                                             [PÀGINA]5

És que les lleis d’abenc s’han abolit?
O s’és mudat el Cel, ab nou consell,
que, damnats, a mas covas heu exit?                  48

llavors mira’m mon Mestre, y tocant-me, ell;
per sas paraulas, mans y seny mogut,
ab ulls y camas feu-me honrar a aquell.              51

Respongué aprés: «De mi no som vingut,
dona baxà del Cel y per son prech
aquest en ma companya me n’he endut.                 54

Mes ja qu·és ton voler que·t fassi aplech
de nostra condició, com qu·és prou vera,
per res d’axò lo meu negar-te dech.                  57

Aquest no ha encara vist sa nit darrera,
mes tant per sa follia, s’hi acostà,
que molt poc temps faltà per girà enrera.            60

                                            [PÀGINA] 6

Doncs, com he dit, per ço és que se m’envia,
per deslliurar-lo y més camí no hi habia
qu·aquest y per aquest ab mi es ficà.                  63

Jo li he mostrat, arreu, la gent impia
y ara aquells esperits li he d’ensenyar
qu·aquí s’estan purgant sots ta batllia,               66

Del com l’he duit llarg fora de contar;
de dalt descend virtut y exa és ma ajuda
perquè pugui axí veure’t y escoltar.                   69

Axí·t plagui graciar-l’hi sa vinguda;
llibertat va cercant, la qu·és tant cara
com sap qui ha per la tal mort resoluda                72

                                              [PÀGINA] 7

Tu ho saps, no·t don per ella amarga cara,
en Útila la mort, hont has dexat
despulla qu·al gran jorn serà tan clara.               75

Cap edicte eternal no hem pas trencat,
perquè aquest viu, y Minos no m’aplega,
que som del cercle, hont cast esguart llençat.         78

Per ta Màrcia és, qui apar qu·encara’t prega,
–Oh, pit qu·ets Sant!– permís que teva·s senti;
per son amor a nostres precs et plega.                 81

Tos set regnes seguir dexa’ns qu·intenti,
grat sia, portaré de tu a n’aquella,
si·t dignas que ton nom abax esmenti.                  84

Màrcia a mos ulls plagué, per bona y bella,
tant, que mentres fui viu, diu ell totahora,
«de tot ço que volgué consegui·m ella.                 87

                                              [PÀGINA] 8

Ara que més enllà del mal riu mora
te’n pot commoure ja, per la lley feta
alashoras que jo lliberat fora.                        90

Mes, si dona del Cel mou te y·t decreta,
tal com em dius, ab tals llahors no·m vingas,
basta en son nom el prec, perquè l’admeta.             93

Vés, doncs, y fes qu·aquest cenyit el tingas
ab un jonc llis, y renta bé sa faç,
perquè aquí tota taca d’ell estinga·s.                 96

Que no convé, si l’ull se li entelàs
de boira lleu, qu·a aquelll del Paradís
primer Ministre, als ulls se presentàs.                99

Aquesta illeta, entorn anant axís,
allà bax, hont el bàtrer sent de l’ona,
cria sobre el tou llot, jonc vincladís.                102

                                              [PÀGINA] 9

Cap planta si treu fullas o no·s dóna
ans s’hi fa testa, pot trobar-hi vida,
perquè prou a els batecs no s’aparien.                 105

Al tornar, vers açí no feu l’exida;
el Sol vos mostrarà, que·s veu alçar,
a hont péndrer al mont millor sortida.                 108

Y desparex, y jo·m vatx axecar
sense dir mot, y be acostar-me em dex
lo Mestre meu y els ulls l’hi vatx fitar.              111

Ell comença «Fillol, mon pas seguex,
tornem enrera, que d’açí declina
esta planura fins al mar matex»                        114

Vencia a l’alba l’hora matutina
que fugia a l’ampait y, encar, llunyà
sa lluïssor mostraba·m la marina.                      117

[PÀGINA] 10

Y axís anem pel solitari pla
con qui a la via torna, qu·ha dexada
y fins que hi és, li apar anar en va.                  120

Quan arribem allà a hont la rosada
lluita ab el Sol y, per trobar-se en part
a hont s’ombreja, és poc evaporada.                    123

Abdós mans a l’herbey que se’n veu fart
molt suaument el meu bon Mestre hi posa
y jo, qu·endivini, ben clar, son art.                  126

L’hi presentí ma cara llagrimosa,
y, aquell color, em dexa, descobert,
que l’Infern m’abscondí, tantost m’arrosa              129

Venim, aprés a vora el mar desert
que navegar sas aigas no·s vegé
d’home que pel retorn fos prou espert.                 132

                                              [PÀGINA] 11

Y aquí em cenyex com a n·aquell plagué
–Oh, maravella!– al punt en qu·ell arrenca
la planta humil, ja una altre allí tragué,             135

tantost, el cap, com l’altre d’allí·s trenca.

                                              [PÀGINA] 11 [sic]

Purgatori

Cant II

Argument

Els Poetas veuhen venir y desembarcar a la plaja
la tripulació d’una barqueta carregada d’ànimas
qu·arríban y pilotada per un àngel. Entre las ànimas
desembarcadas, Dant hi troba a Casel·la, gran músic,
y ensems gran amic seu, qui, a precs del Poeta,
entona una cançó que, axís aquest com totas las ànimas,
escóltan tan arrobats per sa dolcesa que s’oblídan
de corre al mont a purgar-se, fins que, de sopte,
els ix Cató, qui reprèn a las ànimas de negligença,
y totas fujen esparveradas vers a la muntanya,
inclusos els dos Poetas.

El sol a l’horitzó ja estaba junt,
qu·ab el seu meridià cercle cobrex
Jerusalem, hont té més alt son                         3

                                              [PÀGINA] 13

Y la nit qu·a oposada part cenyex,
ab las balances, ja del Gange exia,
las quals de sas mans cauen tantost crex.              6

La faç blanca y bermella que lluïa,
d’ahont jo era, la gentil Aubada,
revellida y, ja groga, aparexia.                       9

Encar de ran de mar nostra petjada
posava·m, com qui pença el seu camí,
que, hi va ab el cor y fa el cos parada.               12

Y, heuse que, com al nàixer del matí
pels espessos vapors, Mart, tot rosseja,
bax, vers Ponent, dessobre·l sol marí.                 15

M’apareg tal, qu·em sembla, encar que·l veja,
un llum, mes tant rebent, venint pel mar,
qu·a son costat tot vol empalideja.                    18

                                              [PÀGINA] 14

Al qual, com un breu temps, per preguntar
al Guia meu, d’afiturar jo dex,
fet més lluent y major, ja·l vetx brillar.             21

Aprés a sos costats se m’aparex
un blanc, que no sé qu·és y al seu dessota,
y, poc a poc, un altre blanc hi nex.                            24

El Mestre meu encar no parla gota,
mentres al blanc primer alas no hi veu,
mes, tantost qu·el nauxer del leny qui es nota.         27

Crida «Aquí tenim l’Àngel de Déu!
Cuita, dobla els genolls, plega les mans,
tals ministres, aprés, veuràs arreu.                             30

Veus com menyspreua·ls instruments humans,
y ni vol rems ni velas, car son zel
té sas alas, en setis tant llunyans.                               33

P15

Mira com las reté dretas al Cel
y ab las eternas plomas l’aire bat,
y may se múdan com el mortal pèl.                           36

Aprés, com més y més apropat
l’aucell diví, més clar s’aparexia,
no poguent sostenir l’hi l’ull fixat.                            39

Per ço l’acal y a platxa se’n venia
ab un vaxell tant llest y tant lleuger
qu·ab prou feinas en l’aiga s’enfondia.                     42

S’estaba a popa el celestial nauxer,
tal que faria beat sols ben descrit,
y esperits més de cent veuhen-s’hi ésser,                  45

i, d’in exitu Israel de Egipto, el crit
alça la gent, cantant ab una veu
ensems, tot ço qu·el psalm ens porta escrit.             48

P 16

Aprés el signe els féu de santa creu
y tots sobre la platja·s van gitar,
y, com vingué, llavors se’n tornà, lleu.                      51

La turba que hi restà novella apar,
tota, del lloc, y esguardà a llur entorn,
com l’hom qu·algun novell té d’encetar. [sic]           54

Pertot arreu satjetejava al jorn
el Sol, qu·ab sas satjetas  de llum banya
al Cel, llençant del mitj al Capricorn.                        57

Quan el llur front, la gent que·s troba estranya
ens dreça y diu: «si és que·l sabeu, digueu-nos
a hont és el camí de la muntanya».                            60

Virgili els diu «Vosaltres suposeu-nos
tal volta, experiència de aquest lloc,
pelegrins com vosaltres som, creyeu-nos».               63

P17

Suara arribarem, ventatjant-vos poc,
per via distint, tant aspre y tant pregona
que, l’anar d’açí enllà, semblarà·ns joc.                      66

Com d’ànimas l’estol, llavors, s’adona
per mon alè ésser jo persona viva
l’astorament esgrogueïment els dóna.                       69

Y com el misatje ab el ram d’oliva
atrau la gent, per escoltar novellas,
y, d’alçar-se curiós, ningú se’n priva.                         72

Axí es fitaren en mon rostre aquellas
ànimas benahuradas, quantas n’hi han,
casi oblidant l’anar a fer-se bellas.                             75

Y una d’ellas vegí avençar-se tant
per abraçar-me, ab tant de viu afecte
qu·em va mòurer a fer acte semblant.                        78

P 18

Oh, unas ombras, fora de l’aspecte!
Las mans per tres vegadas vatx esténdrer;
las tres caurem al pit, va ésser l’efecte.                       81

La maravella el rostre·m cuidà encéndrer,
y l’ombra sonrigué, y va recular,
y avançar-l’hi, seguint-la, vatx empréndrer.              84

Llavors, suaument, digué·m volgués restar
y conegui qui s’era, y l’hi preguí
que·s deturés un poc per a parlar.                              87

Ella·m respon «Aital com jo t’aimí
en cos mortal, aital t’estimo, solta,
per ço·m detinc. Mes tu, com ets aquí?                     90

«Casel·la meu, per retornà altre volta
allà d’hont vinc, fatx, are [sic], aquest viatje
–diguí– Mes com tanta hora se t’ha tolta?»             93

P19

Em respongué «Ningú m’ha fet oltratje
si aquell que pren quan vol y a qui li plau
m’ha negat tantas voltas est passatje.                        96

Que son voler del just voler és clau
y·s veu qu·exos tres mesos ell ha pres
al qui ha volgut entrar-hi en santa pau.                     99

Axís, jo, de la marina, ara, en regrés
a hont el Tibre, sa aiga en el mar sala,
d’ell he, benignament, sigut admès,                          102

en la platja a hont, de nou endreça l’ala
perquè aquell és el punt a hont es retreu
tothom, qu·a l’Aqueró, damnat, no cala». 105

I jo, «Si lley novella, aquí no·t treu
de la memòria y d’ús l’amorós cant
que·m solia aquietar tot desitj meu                            108

P- 20

Placia’t d’aconhortar un poc, cantant,
l’ànima mia, qu·en la sua persona,
venint açí, d’afanys s’ha omplerta tant.                     111

«Amor qu·a la ment mia m’enrahona»
començà de cantar, tant dolcement
que sa dolcesa encara a dintre·m sona.                      114

El Mestre meu y jo, y tota la gent
qu·éram ab ell, semblàbam tan contents,
com si a nengun parlés d’altre la ment.                     117

Estàbam tots tan ficsos com atents
a sas notas, quan, heus·e el vell honest,
cridant fort «Què és açò? Oh, esperits lents!            120

Quina indolència, quin restar és est?
Apa! Al mont, que l’escorsa se hos despull,
qu·a Déu no dexa fer-se és manifest».

P – 21
Com quan blat o cugula l’estol cull,
de coloms, tot posat a la pastura
quiet, sens mostrar el llur usat orgull.                        126

Si cosa s’esdevé qu·els fa pahüra,
soptosament, dexa el menjar y tresca
per trobar-se empaitat de major cura.                        129

Axís vegí aquella mainada fresca
dexar el cant, fugint envers la costa,
com qui corrent, no sap per hont las pesca              132

ni la partida nostra fou menys tosta.

P32

Purgatori

Cant III

Argument
Els dos Poetas fan via vers la montanya y, estant al peu d’ella
y no trobant el camí per a pujar-hi, veuhen venir una tropa
d’ànimas que paçan més amunt, amb molta pausa, y interrogadas,
els mòstran per a hont han d’entrar y el sender qu·han de seguir.
Una d’exas ànimas es descobrex a Dant, manifestan-l’hi ésser Manfrè,
Rey de Pulla y de Sicília.

Tost com la soptadíssima fugida
espargí aquella gent per la campanya
envers al mont, com d’agulló punyida,                     3

P-EE 33

Acostí·m més a ma fidel companya,
car, com ho hauria fet si ell fos ausent?
Qui m’hauria menat per la montanya?                      6

Y ell sentia, em sembla, remordiment.
Oh, conciència dignísima y tan neta,
que falta lleu et mord amargament!                           9

Quan el mòurer dels peus, fugint, s’aquieta,
que tot honest posat de l’acte, apaga,
la mia ment, que·s concentrava estreta,                     12

son pençar estengué com d’ànsia vaga,
y al puig del mont els ulls afití ab goig,
qu·envers al Cel, més alt son cim amaga.  15

El Sol, qu·arrera flamejaba, roig,
romput m’era, al devant, per ma figura,
que, dels raigs que·m tocàban, era estoig. 18

24
Y·m girí de costat, sentint pahüra
d’ésser abandonat, tost com vegí
només, devant de mi, la terra obscura.                      21

Y el meu confort «Per què malfiar-te axí?»
a dir-me començà, vers mi girat,
«No·m creus ab tu ni·t creus ser guiat per mi?»        24

Vesper s’alça ja allà, a hont sepultat
hi ha el cos, dins del qual, jo donaba ombra,
Nàpols el té y de Brindis és llevat.                            27

Ara, si a devant meu ja res s’aombra,
no’t deu maravellar més que, dels dels,
qu·els raits de l’un cap altre raig escombra.               30

Per sufrir els torments, calors y gels,
a cossos tals per la virtut abona·s,
de com se fa, no·ns vol alçar els vels.                        33

25

Boig és qui a esper de nostra rahó, dóna·s
de que may puji la infinita via
qu·ha una sola substància en tres personas,             36

Acontenteu·s, humanas gents, ab qui a
que si visió de tot se os hagués duit
no era ja menester parir Maria;                                   39

Y desitjar vejéreu sens cap fruit,
tal que fos llur desitj posat a to,
que per etern torment se n’han enduit.                     42

Parlo per Aristòtil, per Plató
y per molts d’altres y acalà son front,
y va enmudir, restant en turbació                              45

Arribem, mentrestant, al peu del mont;
y, la penya hi trobem tant aspre y erta
qu·en va la cama s’hi amaneix, enfront.                    48

26
De Serici a Turbia, la deserta
y més asprosa via, fora escala,
a son costat, suau, plana y oberta.                             51

«Qui sap a quina mà la costa acala,
–el Mestre diu, llavors, fermant el pas–
per a pujar-hi sens portar res d’ala?»                         54

Y com els ulls a terra, ell abaxàs,
en cercar el camí posant sa ment
y del tallat penyal, jo, entorn guaitàs.                        57

Per la mà esquerra aparegué una gent
d’ànimas y movent vers nós els peus
y no ho semblaba, per son pas tant lent.                  60

«Axeca» diguí al Mestre, ara els ulls teus,
vet allí dalt, qui·ns don consell sencill,
si, per etzar, de tu mateix no·l treus.                         63

27

Mirà llavors y franc mon bon capdill
respon «Cap allà anem, qu·ells han pas bla
y tu aferma esperanças mon dols fill».                       66

Encara·ns era ex poble, de llunyà.
Com diré? Quan haguérem fet mil passas,
tan luny com hi arribés bon tir a mà.                        69

Y tots s’aprétan vers las duras maças
de l’alta roca y·s pàran ferms i estrets,
com per mirar qui va dubtant atraça·s.                      72

«Oh, ben finits! Oh, ja esperits elets!»
digué·ls Virgili «Per aquella pau
de què, crec, sereu tots un jorn replets.                     75

Dieu-nos el punt, hont la montanya jau,
que possible se’ns don pujar-hi, a abdós,
qu·el pèrdrer temps al qui més sap desplau.             78

P-28

Com las ovellas van exint del clos
a una, dos, tres y las demés s’estan,
temorencas, baxant els ulls y el mos.                        81

Y·l que fa la del cap, las altres fan,
arrambant-se-l’hi bém si·s para y resta;
sencillas, quietas y·l perquè no l’han.                        84

Tal mòurer-se vegí venint, la testa
d’aquella mandra y benanant remada,
púdica en faç y en caminar honesta.                          87

Com ells a mon devant veren trencada
la llum, en terra, qu·a ma destra ho era,
l’ombra, a la roca des de mi, ajassada.                       90

Restaren, un poquet fent-se endarrera,
y·ls altres que venían d’ells aprés,
sens sapiguer perquè, d’igual manera.                        93

P29

Sens que m’ho demaneu, jo vos confés
qu·és humà el cos d’aquet qu·açí veyeu
y per ço·l raig del Sol en terra es fos.                         96

«No os causi admiració so, mes creyeu
que no sense virtut del Cel, insigne,
exa paret sobrepujar ell deu».                                     99

El Mestre axís y aquella gent tant digne
«Reculeu» diu «y aneu devant, dant vol»
ab el dors de la mà fent-nos llur signe.                     102

Llavors un d’ells comença «Qualsevol
qui sias, gira·ls ulls ton caminant
y si m’has vist al món, pensa-ho, tu sol».                 105

I jo fit l’esguardí, mos ulls fitant:
ros era y bell, airós, gentil y ardit,
mes una cella fesa té al semblant.                              108

P-30

Quan jo ab humilitat haguí·l’hi dit,
no haber·l vist may, «Esguarda’m, doncs» digué
y m’amostrà una plaga dalt del pit.                           111

Aprés, somrient, em diu: «Jo som Manfrè,
el nét de na Constança, emperatriu,
y·t prec que, quan al món tornis a essé,                     114

a ma filla gentil, generatriu
de l’honor de Sicília y d’Aragó,
vajis, per dir-li el ver, si és que altra·s diu, 117

aprés que traspassat me sentí, jo,
de dos plagas mortals, me vatx rendir,
plorant, a Aquell que don de grat, perdó. 120

Horribles, foren mes pecats d’ahir,
pro Infinita Bondat, benigna, abraça
prenent allò qu·envers mon cor es gir,                      123

P-31

Si el Pastor de Cosença, qu·a la caça
mia, envià Climent, sabés trobar
en Déu, d’un bon llegir la recta traça,                        126

Els ossos de mon cos fóran encar
d’ensà del pont, a vora Benavent,
sots codolada greu, per los guardar.                         129

Ara els mulla la pluja y·ls mou el vent
fora del regne, vora del riu Verd,
a hont se’ls transportà a la llum morent.                  132

Per llur maledicció, tot, tant no·s perd
que no pugui tornar l’Etern Amor,
mentre, en flor, l’esperança ha seny de verd.            135

Ver és que qui de Santa Iglésia mor
contumaç, anc qu·al fi contrit es senta,
l’hi cal, tant temps com ell fou pecador                    138

P-32

En presumpció, en aquesta roca, trenta
voltas estar-s’hi, si el decret íntegre
més curt, per precs devots, dalt no·s solventa         141

Doncas ja veus si pots ferment d’alegre,
revelant a m·aimant filla Constança
com tu m’has vist y, a més, aquet vet negre;             144

qu·açí per els d’allà molt se’ns avança.»

P-33

Purgatori

Cant IV

Argument

Per l’asprós y estret viarany que las ànimas els mòstran,
els Poetas, pújan, arribant molt afadigat Dant, al primer
replà a hont s’asseuhen. Virgili esplica a Dant perquè el
Sol el ferex per l’esquerra y no per la dreta, com passaria
en l’altre emispheri. Seguint llur camí, tròban algunas ànimas
dels qui, dessidiosos, al convertir-se al darrer estrem de llur
vida, s’estan allí en espera, forçosa, d’anar a purgar-se.

Quan per delectació o bé per dolença,
qu·alguna facultat nostra comprengui,
l’ànima s’hi recull ab força intença                            3

34

Sembla qu·a cap potència més atengui
açò contra de l’erra va, qui, creu
qu·una ànima sobre altre en nós s’encengui.            6

Y, per ço, quan s’ascolta cosa o·s veu,
que tinga fort a si l’ànima volta,
transcorra el temps y l’home, esment no n’heu.      9

Qu·és una la potència que l’escolta
y és altre la qu·a l’ànima, té, entera;
esta·s troba lligadas; aquella solta.                             12

D’açò vatx tindre experiència vera,
a l’esperit oint-ne y admirant,
que, ja cincuanta graus ben pujat era                          15

El Sol, sens adonar-me’n un punt, quan
venim  a hont las ànimas a la una
cridant «Lo que voleu teniu devant,                          18

P-35

Sovint mes ampla pas tapa, tot d’huna,
ab un petit forcat d’arços y espinas,
el vilatjà quan el raïm s’embruna                21

Que ho era l’estret call hon encamina·s
el Mestre, ab mi, y·m cal me n’aconsoli,
quan, ja els dos sols, la tropa lluny trajinà 24

Es va a Sant Lleó y·s descendex a Noli;
de Bismantova·s puja a l’alt cimal,
y·s fa ab els peus; açí es deman qu·hom voli            27

Vull dir, ab l’ala lleu y ab ploma real
d’encés desitj, derrera del qui·m guia
qui·m dóna esperança y llum capdal.                         30

Per la rompuda penya, amunt fem via,
que més estreta a cada pas trobem
y l’ús de peus y mans el pis volia.                              33

P-36

Quan fórem ja dels màrgens a l’extrem
de l’alt ribàs, a vista descoberta,
«Quin camí, Mestre meu,» diguí «farem?» 36

Y ell: «De recular cap pas, vés molt alerta,
del mont l’altura, arrera meu conquista
fins qu·una sabia escolta ens vingui certa.»               39

Y el cim era alt fins perdre-s’hi la vista,
y era la costa més penjada allí
que ratlla qu·al quadrat pel centre llista.                     42

Jo no podia més, quan començí:
«Oh, pare dolç! Tomba’t un poc y mira
com resto sol, si no et deturs aquí.»                          45

«Oh, fillol!» diu, «Fins açí dalt sols tira»
un ressalt tot signant-me, de poc vol,
que d’ex costat, al puig, dant voltas, gira. 48

P-37

Y tant sos mots em punxen de revol
que m’esforçí grapant, per pogué·l heure,
tant, qu·ab els peus petjí del cingle el sol. 51

Y abdós, vinguts açí, ens vàrem asséurer
volts vers llevant, per hont hi éram pujats,
que sempre el camí fet fa de ben véurer.                    54

Als baxos plans tinguí els meus ulls posats,
aprés els posí al Sol y m’admiraba
com per l’esquerra fóssim d’ell tocats.                      57

Bé endevinà el Poeta que·m miraba
el carro de la llum casi ab pahor,
qu·entre Aquiló y nosaltres flamejaba.                      60

Per çò em digué: «Si Pòlux y Càstor
fossin d’aquell espill, en companya
qu·a dalt y a bax, hi mena sa claror,                           63

P-38

el Zodíac rossenc, per tu·s veuria,
encar, a l’Orsa més estret rodar,
si fora del camí vell no s’exia.                      66

Com es fa açò, si ho vols poder pensar
concentrants, imagina’t a Sió,
y el mont aquest, sobre la terra estar,               69

Talment, qu·hajin abdós un horitzó
y hemisferis distints, y l’estelada
via que mal carreteja Faetó.                          72

Veuràs com a n·aquest, cal l’hi posada
én un flanc, quan a aquell en l’altre flanc,
si n’és ta inteligència ben guiada.                   75

«Cert, Mestre meu» diguí, jamay som franc,
ho he vist tan clar, com ara, bé ho discern,
allí a hont mon enginy semblaba hi manc.              78

                                                      P-39

Qu·el mitg cercle d’aquell mortor supern
al que algun art conex per Ecuador
y que, sempre entre el Sol s’està y l’hivern.         81

Per la rahó que dius, des d’ací·s corr
vers al Setemtrió, a hont els Hebreus
el veyen vers la part de la calor.                    84

Mes oiré grat, si et plau, dels llabis teus
cuant ens cal caminar, que·l puig s’enlaira
fins hont no hi afitúran els ulls meus.               87

Respon: «D’esta montanya és tal l’escaire,
que sempre, son començ per greu, desplau,
emprò com més se puja don més aire.                   90

Per ço quan trobaràs·la tan suau,
que l’anar cap amunt serà·t lleuger
com la corrent del mar qu·empeny la nau.              93

                                                      P-40

Llavors seràs al fi d’aquest sender
de voler reposar, fins allí, espera
y no·t dich més, y sé qu·és açò ver.                  96

Tantost com aital mot dit, per ell, era,
sonà una veu de sopte: «Tal vegada
de séurer prompte os entrarà fal·lera.»               99

La faç envers tal sol al tenir tombada,
vèyem una gran roca envers mà esquerra,
de mi ni d’ell, abans, may reparada.                  102

Y ens hi acostem, y gent hi habia en terra
ajassada y a l’ombra del rocàs,
com mandra qu·al repòs, jayent, s’aferra.             105

I un d’exos, que·m semblà qu·estaba las,
s’abraçaba els genolls, seyent, distret,
ab la vista en avall, fitada al ras.                  108

                                                      P-41

«Oh, dolç Senyor –diguí– esguarda bé aquet
que no·s mostrara pas més negligent
si fos de la peresa germanet.»                        111

Llavors l’altre es tombà y·n mostrà esment
movent l’esguart pel costellam només,
y·m digué: «Munta tu qu·ets tan valent.»              114

Axís conech-lho y l’angoijós accés
que m’empatxaba encare, un poc, l’alena,
no m’impedí acostar-me-li y aprés                     117

qu·em tingué a frec, alçà la testa ab pena
un poc y·m diu: «Has vist ben bé que·l Sol
per el seu muscre esquer el carro mena?»              120

Son mandrós fet y son curt dir, d’ell sol,
féu qu·els llabis un poc jo al riure obrís,
diguí-li, aprés: «Belaqua, cert no·m dol              123

P-42

véurer-te açí, mes digam: Per què axís
tan assegut? Esperas guia en breu
o bé a ton aire antic tornas sumís?»                  126

Y ell diu: «Germà, l’amunt anà, a què treu?
Tampoc dexarà’m al martiri entrar
l’àngel de Déu qu·allà a la porta seu.                129

Ans cal que el Cel me mostre son girar
d’enfora, tant com vatx restar en vida,
retrassant fins al fi·l bon sospirar,                 132

Si l’oració, primer per mi no crida
y puji amunt d’un cor en gràcia vera,
l’altre què val si no és pel Cel oïda?                135

Y ja, el Poeta, exit al devant m’era,
y·m deya: «Vina ja, mira al dessobre
el Sol, del meridià y a la ribera                     138

la nit que ja al Marroc ab son peu cobre.»
                                                      P-43

Purgatori

Cant V

Zrgument [sic]

Seguint, els Poetas, son camí montanya amunt, es tópan amb una multitut d’ànimas qu·al enténdrer que Dant és vivent encara y que tornarà al món, el rodéjan, pregant-l’hi que els recomanhi a las oracions de llurs parents y amichs. Exas ànimas, són de negligents que sofriren mort violenta, emprò qu·arrepentits verament a darrera hora, foren salvats. Troba-hi, el Poeta, entre els dits, a Jaume de Cassero, a Buocont de Montefeltre y a Pia de Tolomei de Siena, que l’hi cóntan las respectivas històrias de llur mort.

D’aquellas ombras, era ja partit
y el guia meu, jo vatx seguint, qui tresca;
quan sento qu·al darrera, alçant el dit               3

                                                      P-44

una cridà: «Mira, qu·apar me lluesca
rostre de raig, a esquerra, d’eix qu·acut,
y com hom viu apar que·s conduesca.»                  6

Al so d’aitals accents girí·ls ulls, mut,
y esguardar els vegí, ab gran maravella,
sols a mi, sols a mi, y al raig romput.               9

«Per què tens l’esperit tant en l’orella
–el Mestre·m diu– que axís ton pas fas lent?
Què t’hi va a tu de lo qu·açí es capdella?            12

Vina’m darrera y dexa dir la gent,
y serva ferm com torre que no plega
jamay son cim, per fort que bufi·l vent.              15

Que tots temps, l’hom que penament carrega
sobre pençar, ja·l seny de si allunya,
perquè el llampec de l’un a l’altre ofega.»           18

                                                      P-45

Què hi podia més dir, sinó «Ja va»?
y ho dic cobert ab els colors sincers
que·l perdó, tal vegada·ns guanyà.                    21

Mentrestant, de travers andant, costers,
venia gent qu·ens precedia poc
cantant el Miserere vers per vers.                    24

Tantos s’adónan que no dono lloc,
per el meu cos, al pas dels raigs del Sol,
a mudar en llarc –Oh!– llur cant els moc.             27

Y misatjers, dos d’ells, d’aquell estol
vénen adelarats per exclamar:
«La vostra condició saber es vol.»                    30

Y el Mestre meu «Ja os en podeu tornar
y afermar a n·aquells que os fan venir,
que·l cos d’est és de carn, sense duptar.             33

Si·l véurer sa ombra empatxa·ls de partir
qu·és lo que crec, bastant els és respost:
fassin-l’hi honor, qu·açò·ls pot grat exir.»          36

                                                      P 46

Jamay vapor encés, vegí, tant tost,
al començ de la nit, fondre·l seré,
ni Sol tampoc, calant núbols d’Agost.                 39

Com aquells dalt en menys de temps essé,
y junts ab els demés, tornar de volta,
com esquadró que corre sense fre.                     42

«Aquesta gent que·ns embestex és molta,
y·t vénen a pregar; –diu el Poeta–
mes tu camina y, caminant, escolta.»                  45

«Ànima que per joia haber completa
vas ab els membres ab els quals est nada
–venían cridant– un poc ton pas aquieta.              48

Mira si algun ja has vist, altre vegada,
de nosaltres, que novella al món l’hi ports.
Ay! Per què fuits? Per què no t’has parada?           51

                                                      P-47

Violentament, nosaltres fórem morts
y nostra conversió de darrera hora
posà·ns, la llum del Cel, ab Ell, acorts.             54

Y, penedits y perdonant, defora
de vida exim, en Déu pacificats,
y·l delé sols de véurer-lho·ns acora.                 57

Y jo: «Per més que os tingui els ulls fitats,
no sé a cap reconèxer, mes, si os plau
cosa que pugui fer, esprits ben nats,                 60

diehu-m’ho y jo ho faré, sols per la pau
que, tot petjant els passos de mon Guia,
de món en món, a retrovar-la·m trau.                  63

Llavors un començà: «Tothom es fia
en tas benevolenças, sens jurar-les,
si·l no poguer del fer no las desvia.»                66

                                                      P-48

Axís jo, a qui devant dels demés parles
et prec que, si el país veus may, aprés
qu·entre Romanya seu y aquell de Carles.              69

Que tu en pregar per mi sias cortès,
en Jano aital, qu·ab santas oracions
purgar mas culpas síam permès.                        72

D’allí era jo, mes els forats profons
per hont la sang eixí, a hont jo m’asseya,
en só dels Antenors, feren-me’n dons.                 75

Allà a hont més segur ésser me creya,
aquell d’Est ho féu feu, que·m tingué en ira
molt més enllà de lo que en dret esqueya.             78

Mes si jo hagués fugit envers la Mira,
quan prop d’Oriac em varen saltejar,
seria encare allí, a hont es respira;                 81

                                                      P-49

Corrí a l’estany; del llot y espès canyar
entrebancat caiguí y per mi allí·s veu
a la terra ab mes venas estanyar.                     84

Y diu un altre: «Oh! Si el desitj teu
és complex, que t’ha duit a aquest alt mont,
ab òptima pietat ajuda al meu.                        87

Jo Som de Montefeltre, som Buoncont.
Ni Joana ni els demés may m’han en cura,
per ço al seguir a aquets, s’acal* mont front.        90

Jo l’hi diguí: «Qual força e aventura
t’esgarrià tant lluny de Campaldí,
que may s’ha sapigut ta sepultura?»                   93

«Oh!» respon ell «Al peu del Casentí
discorre una aiga anomenada Arquià
que nax sobre de l’Erm, en l’Apení.                   96

                                                      P-50

Allà a hont el seu nom dexa per va,
vatx arribar, nafrada greu, ma gola,
a peu fugint y ensangnentant el pla.                  99

Y allí esvahí·m y ma paraula vola
de Maria ab el nom, per tot finir-ho
cayent, y allí restant-hi ma carn sola.               102

Jo·t diré el ver y tu als vivents pots dir-ho.
L’àngel de Déu prengué·m y el de l’Infern
cridà «Per tu·l del Cel, com pres a est, miro?        105

Tu te n’emportas, cert, d’aquest lo etern,
per una llagrimeta que me·l roba,
mes jo faré ab lo altre, altre gobern.                108

Bé saps en l’aire, quan contret es troba
aquell humit vapor qu·en aiga para
tan prompte puja allà a hont el fret cova;            111

                                                      P-51

Junta aquell mal voler, qu·el mal amara,
ab l’intelecte y mou el fum y·l vent
per virtud que natura l’hi donara.                    114

Doncs, tost el dia mor a l’Ocident
de Protomany, va·l vall inmens cobrir
la boira y, a dalt, el Cel mostra·s talment           117

que en aiga l’aire preny va convertir;
la pluja cau y als xaragalls hi ve,
y la terra no·n pot tanta engolir.                    120

Y com als grands torrents sempre esdevé,
envers al riu real tan forta y lleu
s’estimba, que cap cosa la deté.                      123

El meu cos, ja gelat, al punt hont jeu,
troba l’inflat Arquià y ell l’arrossega
a l’Arn y de mon pit desfà la creu                    126

                                                      P-52

En que·m posí quan el dolor m’ofegà
y em voltejà per voras y·l pregon,
y em colgà ab las despullas qu·arrossega              129

«Ay! Quan te n’hauràs tornat al món
y reposat d’aquesta llarga via»
diu l’esperit tercé, aprés del segon.                 132

«Guarda un recort de mi, que som la Pia;
Siena·m va fer y·m va desfer Maremma,
bé ho sap aquell que ja anellat m’habia,              135

abans de desposar-me amb la sua gemma.»


(ESPONA 1915:
versió corregida 1-5, 11-52 /
versió amb correccions 1, 3-52)

ESPONA I DE NUIX, Antoni d', Divina Comèdia.Paradís.(Cant XXXIII, Argument,1-6 / 139-145),Vic: 1915.


[Paradís. Cant XXXIII,Argument+1-6]
Commedia Paradís Cant I, Argument + 1-6«Paradís
Cant I
Argument
Imvocació. Preàmbul.Beatriu fita·ls ulls al Sol naxent, y Dant a Beatriu, y abdós s'àlçan del cim del Purgatori, vers a l'esfera del foch. Dant no comprèn sa ascenció malgrat la gravitat de son cos y Beatriu l'hi aclarex el dupte.

La glòria, qu·´s d'Aquell que tot ho mou,
penetra l'Univers y resplandex,
en parts més, en parts menys y en totas prou.       3

A dalt del Cel que més sa llum fruex
aní jo y vegí cosas que acontar
no·s pot, ni·n sab aquell qui·n descendex,          6»

_____________________________________________________

[Paradís. Cant XXXIII,139-145]

Commedia Paradís Cant XXXIII, 139-145«Mes, mas alas, per tant, las tinguí en va,
se no fos qu·a ma ment, llavors, feria
un viu fulgor qu·a mon desitj sacià.

El poder mancà, açí, a la fantasia;
mes ma ànsia y voluntat gràvan y ellas
roda éran qu·igualment volta y atia

l'Amor que mou lo Sol y las estrellas.

[Signatura manuscrita]

Vich, 20 Juliol 1915.

                             Espona [Manuscrit]»


Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s