1883 La Veu del Montserrat


LA VEU DEL MONTSERRAT 1878
Espona i de Nuix, Antoni d’, «Elieçer», La Veu del Montserrat 12 (1883), pàgina 93 (5). ELIEÇER 1883
Elieçer

Oh, Déu de mon senyor, d’aquex viatje
la fita veix que fina mon romiatje
en busca d’alt tresor;
maisons d’Haran, que·ls raits brillants esguàrdan
del rey del jorn, com rosa, en sos murs guàrdan
d’eixa perla·l valor.

Mes, com la trovaré? Si l’alenada
de Sodoma assecà un jorn la rosada
de las flors de Canaan,
qui sap si, a l’examplar ses ales negres,
ferí també per eixos camps alegres
a Nachor tot passant?

No, no, que sent que un Déu mos passos guia
y, a son esguart, renaix jove alegria
dintre mon pit de vell
y aquex llir que tal volta ara·l sol besa
m’amostrarà son càlzer de bellesa
pura com mon cabell.
1883 Eliezer i Rebeca
Oh, jo la vetx! N’és flor de dolça flayre
com la broma d’encens que puja en l’ayre
y entre·ls ayres se pert;
ses galtes són l’aubada que clareja,
son caminar la palma que·s cimbreja
a l’alè del desert.

Son cor més bell que verginal poncella
no·s bada al sol, que als raits sols s’esbadella
d’estel de caritat;
de son espòs esposa benehida,
dels pobles escullits mare escullida
serà y son nom honrat.

Mes, la conexeré? Déu de mon amo,
serv de ton serv, ton sant esguart reclamo
per a trobar eix llir;
fes que puga posà en ses mans nevades
les manilles d’or fi y les arrecades
de perles y safir.

Mes, què és aquest accent que dins ressona
de mon pit estorat y·l foch li dóna
de sos anys jovencels?
Sens dupte qu·és de Déu l’accent qu·inspira
ma pobre ment, trencant-li ab sa guspira
del pervindre los vels.

Ja·t sent Déu d’Abraham, vinya plantada
vora del caminal en l’estiuada
la set per a guarir,
d’Isaac la desposada candorosa
la mare de cent pobles, més qu·hermosa
bell cor ha de tenir.

Com la rosa floreix enmitx d’espines
y entre cent veus les veus més argentines
s’ouhen del rossinyol,
axís conexeré sos ulls xamosos
com de colom, enmitx dels ergullosos
que brillen a son vol.

A eix pou que ab sa ombra·ls aromers omplénan
entre perfums y a umplir-hi gerros vénen
les filles de Nachor,
vetx venir-hi encisera una hermosura
com un estel; si és ella, ab aygua pura
calmarà mon ardor.

Y més aygua traent ab nevats braços,
de mos camells vehent los cansats passos,
la set apagarà;
sabré ab axò, Déu meu, qu·és de mon viatje
lo tresor cobejat, y qu·eix romiatje
habeu benehït ja.

Y·l bon vell, sa preguera ja acabada,
viu l’esposa arribar per Déu triada
a aquell pou delitós;
y guaytant a exa verge riallera,
com d’auba·l sol, que duya en sa lleugera
espatlla·l gerro ayrós;

Digué-li sols: «D’Haran verge poncella
tinch set» y a l’escoltar-ho la donzella
lo seu gerro umplenant,
la set del vell piadosa va apagar-ne
y ab pur anhel més aygua va pouhar-ne
sos camells abeurant.

Y Elieçer captivat –«Qui ets, verge hermosa?»
–digué-li­– Oh, flor més fresca que la rosa
y encesa com rubí,
de cor més dols que la coloma tendra
digas-me ja, si no te n’has d’ofendre
quin pare vas tenir.»

«Rebeca n’és mon nom –respon-li ella–,
fill de Nachor, d’aquexa ciutat bella,
Batuel n’és pare meu.»
«Benehït Déu d’Abraham –lo bon vell deya–
la joya ja he trobat qu·anar-me feya
per mon senyor romeu.»

Y ab ses joyes d’Ofir l’engalanava
que per son cor, ben digna ella·s mostrava
de ser mare fael.
A l’aubada vinent seguí a son guia
y ab son amor aprés ella encenia
l’estrella d’Israel.

Antoni d’Espona y de Nuix
Vich, 4 de novembre de 1870.

Espona i de Nuix, Antoni d’, «La Primavera», La Veu del Montserrat 15 (1883), pàgina 117 (5).
LA PRIMAVERA 1883
La Primavera

Ab son cistell de roses
veig venir l’amorosa Primavera,
en sos galtes hermoses
mostrant, verge encisera,
de la vida la flama riallera.

De son esguart el riure
les gayes flors, que·ls ventijols oréjan,
fan son càlzer somriure
y al bes del Sol flayréjan
y ab llur perfum sos cants les aus barréjan.

Quan, puntejant l’aubada,
l’estel d’amor se fon, la vall florida
carrega·s de rosada
y·s veu més lluny rendida
la mar al peu dels tarongers dormida.

Sobre·ls avenchs, les roques
axecau lo seu cap engarlandades,
y los brancats y soques
vestexen encisades
ab suau color les eures enrotllades.

Y sobre·ls llachs blavosos
la boyra al bes del Sol va arrossegant-se,
y los seus vels ayrosos
a troços esquinsant-se
y ab ells dels monts les puntes coronant-se.

Dels rius les vores belles,
hont se grónxan garlandes de verdura,
esclátan com poncelles,
y des d’inmensa altura
lo torrental s’estimba en l’espessura.

Per les comes, vestides
d’arbres en flor que richs vergers ombréjan,
al fons de valls garrides,
bells remats s’hi passéjan
y baix les amples copes joguinejan.

Entorn de les masies,
pel cel dels plans y viles populoses
revolen les falsies,
y tórnan remoroses
als nius les orenetes amoroses.

Y amunt, de la gruada
la rua de tres cayres, dexa enrera
lo mar y la contrada,
y·s veu aygla lleugera
cercant son niu penjat per la singlera.

Los gels d’ahir passaren,
mortalles de l’hivern desparegueren:
los rossinyols cantaren
y les fonts corregueren
y al rebrotar los boscos somrigueren.

Del fons d’exes boscúries,
al despertar del dematí, enmelades,
remoroses cantúries
s’àlçan en les alades
arpes dels àngels fins a Déu pujades.

Com serva engalanada,
la terra axeca a Déu de sa florida
l’aroma més triada ...
L’home tant sols oblida
l’eterna font d’hont naix la deu de vida!
                                               Antoni d’Espona.
1883 La primavera LA VEU DE MONTSERRAT 15 14abril p. 117
Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s