1879 La garba montanyesa


1879 La garba montanyesa PORTADA

ESPONA I DE NUIX, Antoni d’, «Agar», La Gazeta Montanyesa: recull de poesies del Esbart de Vich, Vic: Estampa i llibreria de Ramon Anglada 1879, p. 16.
Agar

Enmitx del desert inmens
de Bersabè, hont flameja
l'ull del Sol, sens qu·enmiralle
sa faç son pèlach d'arenes;
en sa soletat perdudes,
soles en sa calma
sa faç son pèlach d’arenes
en sa soledat perdudes,
soles en sa calma eterna,
los seus dàtils de coral
tres palmeres d’or cimbréjan,
breçant, blaníssim, ses fulles
l’alè ardent que les oreja.
Quantes voltes lo Simoun
les ferí ab ales enceses!
Quantes riques caravanes
veren colgar per l’arena!
Oh, sol ardent del desert,
ermes soletats inmenses,
alè de foch infernal
malhaurat l’hom que s’hi perde!

Al peu de soca gegant
jau tot sol un infant tendre;
sos llabis la set abrusa ...
no plora ja, qu·agoneja.
Més enllà sa pobre mare
de sa sort se desespera;
de sos ulls recremehïts
cauen llàgrimes ruentes,
mentre del llabi abrusat
surt exa trista preguera:

«Déu potent que·m féreu mare,
per què aytal honra me fèyau
per a llançar-me ab mon fill,
cruel, de les paternes tendes?
Enmitx d’exa soletat
qu·ab núvols de mort rodeja
mon pobre cor, d’altre jorn
jo recordo la promesa.
Desert ardent del mitxdia,
vora de Cades la bella,
hont un Déu me prometé
d’un gran poble l’ascendència!
L’agonia d’un infant
sols du·l vent en mes orelles.
Porta la mort en son si
la llavor de descendència?
Si l’enuig gelós de Sara
a morir trist lo condempna,
per què l’hi dàreu mon Déu
vostra paraula suprema?
Dissort! Dissort! Sos gemechs
satgetes són que·m travéssan,
y fujo d’ell per morir
y no veure’l qu·agoneja.»

Y testa com una estàtua,
groga, desmayada y erta
semblava, enmitx del desert,
son geni inmòvil de pedra.
Mentres les gotes de fel
de son dol, al pit li quèyan,
ne sentí la veu divina
d’un àngel que axís li’n deya:

«Agar, per què·t desconhortas?
Per què de ton Déu blasfemas?
Pren a ton fill Ismael
qu·ha·l cel de son plant clemència.
En desert fou concebut,
lo desert serà son regne;
com roca de Bersabè
serà son pit en la guerra;
sa sanch ardent farà batre
lo seu cor ab violència;
lo món contarà·ls estels,
mes no sa nissaga inmensa.
Les mans de tots contra d’ell;
contra de tots les mans seves,
y a la faç dels seus germans
plantarà les seves tendes;
les runes qu·axecarà
ventarà lo vent dels segles;
qu·alçarà com lo Simoun
de mitx món la polsaguera.
A l’ombra dels aromers,
dels gomers, palmes y cedres
de l’Aràbia naxeran
de sos clarins les veus feres;
y des dels gels de la Scítia
fins a les terres dels celtes
los seus cavalls de victòria
faran tremolar la terra.

D’un pou qu·allí prop hi havia
signant-li les aygües fresques,
lo divinal missatger
dexà d’Agar la presència.
Y ella prenent a son fill
apagà sa set ardenta ...
y lo poble d’Ismael
cobrí·l desert ab ses petxes.

Antoni d'Espona.
Text ordenat, tot eliminant les hipèrbatons per obtenir una sintaxi lineal.
El glossari conté els significats continguts als accessos digitals a:
DLC Diccionari de la llengua catalana (IEC) 
DCVB Diccionari català valencià balear (ALCOVER / MOLL) 
VLCM Vocabulari de la llengua catalana medieval (FARAUDO)
Si no hi ha cap indicació, el dit significat consta al DLC.
AGAR
[1]
tres palmeres d’or cimbréjan los sues dàtils de coral, perdudes en sa soletat, soles en sa calma eterna, breçant ses fulles l’alè ardent, blaníssim, que les oreja enmitx del desert inmens de bersabé, hont flameja l’ull del sol, sens que son pèlach d’arenes enmiralle sa faç. Quantes voltes lo simoun les ferí amb ales enceses! Quantes caravanes riques veren colgar per l’arena! Oh, sol ardent del desert, soletats ermes inmenses, alè de foch infernal, malhaurat l’hom que s’hi perde!
[2]
.
[3]
.
[4]
.
[5]
.
[6]
.
[7]
.
[8]
.
[9]
.
[10]
.
[11]
.
[12]
.

 

ESPONA I DE NUIX, Antoni d’, «Raquel», La Gazeta Montanyesa: recull de poesies del Esbart de Vich, Vic: Estampa i llibreria de Ramon Anglada 1879, p. 30.
RAQUEL

I                            

                     Ma mia suora Rachel mai non si smaga
                    Dal suo miraglio, e siede tuto giorno.
                    Ell’è de’ suoi belli occhi veder vaga,                    Com’io dell’adornarmi con le mani;
                    Lei lo vedere, e me l’ovrare appaga.
                    Dant. Purg. Cant XXVII, 104-108

Lo núvol de perfums que al matí aixécan
del jorn enamorades gayes flors
a altre jardí eternal hont may s’assécan
ni may de cullir récan
les roses de l’amor du mos amors.

En exes valls som tortra enamorada
mos negres ulls tinch fixos en lo cel;
tant dolça és de l’amor la deu sagrada
                con en eixa encontrada
del tany de les alzines és la mel.

Per a mon front garlandes oloroses
teixiu de rosa y llir, vèrgens d’Haran;
si ja per eixes faldes no hi ha roses,
                veniu, vèrgens hermoses,
pels soleys de l’amor se’n culliran.

Dessota ses florides enramades
fer pasturar volia mon remat
per a poguer copsar-hi ses rosades,
mes del Sol les ullades
m’han del cor la poncella esbadellat.

II
           Rachel (erat) decoara facie et venusto aspectu.
           Gen xxix,17

Amor gentil! Jo·m dich quan tremoléjan
els astres de la nit en lo mantell,
més que·ls estels tos ulls lusents brilléjan,
                Jacob, y joguinéjan
els ayres de l’albada ab ton cabell.

Des que un jorn te vegí mon cor t’adora.
Anyellets de Laban, pasturau sols!
Nafrada n’és d’amor vostra pastora
                que, lasseta, s’esflora
de l’estel anyorat a l’esguart dolç.

Y ell m’ayma a mi: mos ulls l’empresonaren,
mes galtes son per ell roses d’amor;
devant mos ulls sos ulls s’assoleyaren
y convertir-lo varen,
per a poguer guanyar-me, en un pastor.

Quan lo bes de germà donà a sa aymia
per ella, sols per ella, sospirà,
que, si és feynera ma germana Lia,
                no·m causa gelosia,
puix jo sols sé d’aymar y meditar.

III
                Cernens autem Rachel quod infecunda esset,
                invidit sorori suae.
                Gen xxx,1

Sens fruyt d’amor seré planta marcida
de mon espòs plantada en va dins l’hort?
Y·m tindré d’amagar d’avergonyida
                y, al veure la florida
de ma germana, no trauré un sol brot.

Seré, Déu meu, tal volta erta palmera
que fulles sols presenta al viatger,
per qui en va·l món de flors cobre encisera
                l’hermosa primavera
al tebi escalf del ventijol lleuger?

Ohïu, Déu meu, eixa preguera alçada
entre gemechs y febrosenchs sospirs;
no oblide aqueix roser vostra mirada,
                feu que dolça alenada
prest li do flor o·l fasse esmortuir.

IV
          Recordatus quoque Dominus Rachelis, exaudivit
          eam ... Quae concepit, et peperit filium dicens:
          Abstulit Deus opprobium meum.
          Gen xxx,22-23

Mon Déu, ditxosa som: Ay! Contemplau-me,
matrones de Seir y de Salem,
ab aromes d’Aràbia perfumau-me
                y penetrar deixau-me
l’immens avench d’aqueix amor etern.

Ja som la flor que la rosada besa
de promeses que a Abraham Déu féu lluhir;
vent d’oprobi no taca ma bellesa
 y som, per ma tendresa,
la més aymada planta del jardí.

Grat sia a vós, mon déu, qu·engalanàreu
el camp estèril ab espigues d’or ...
Vora del llach de mel hont me posàreu
y per espill me dàreu
estaré sempre agonejant d’amor.

V
              Egrediente anima præ dolore ...
              Mortua est Rachel, et sepulta est in via quæ
              ducit Ephratam.
              Gen xxxv,18-19

D’Haran, o rosa bella! Ahí.t gronxares
del sol d’amor als ayres encisers:
avuy en tos vergers te mustigares
                y a Déu l’esprit donares
com sa broma d’encens los encensers.

Quan, demunt ses espatlles, sobirana
la terra mostra rich mantell de flors,
prop d’Ephrata morires, palma ufana
                que al reflorir galana
te corsecà·l Simoun de tos dolors.

Aixeca el cap tot sol, baix la callada
volta d’astres lusents, vas de Rachel!
Com més lo temps te toque en sa volada
                més pur en l’estelada
lluhirà ton recort per Israel.
Text ordenat, tot eliminant les hipèrbatons per obtenir una sintaxi lineal.
El glossari conté els significats continguts als accessos digitals a:
DLC Diccionari de la llengua catalana (IEC) 
DCVB Diccionari català valencià balear (ALCOVER / MOLL) 
VLCM Vocabulari de la llengua catalana medieval (FARAUDO) Si no hi ha cap indicació, el dit significat consta al DLC.
RAQUEL
[1]
.
[2]
[3]
[4]
.
[5]
.
[6]
.
[7]
.
[8]
.
[9]
.
[10]
.
[11]
.
[12]
.
ESPONA I DE NUIX, Antoni d’, «La Primavera», La Gazeta Montanyesa: recull de poesies del Esbart de Vich, Vic: Estampa i llibreria de Ramon Anglada 1879, p. 54.
La Primavera

Ab son cistell de roses
veig venir l’amorosa Primavera,
en sos galtes hermoses
mostrant, verge encisera,
de la vida la flama riallera.

De son esguart al riure
les gayes flors, que·ls ventijols oréjan,
fan son càlzer somriure,
y al bes del Sol flayréjan
y ab llur perfum sos cants les aus barréjan.

Quan, puntejant l’aubada,
l’estel d’amor se fon, la vall florida
carrega·s de rosada
y·s veu més lluny rendida
la mar al peu dels tarongers dormida.

Sobre·ls avenchs, les roques
aixecan lo seu cap engarlandades,
y los brancats y soques
vestexen encisades
ab suau color les eures enrotllades.

Y sobre·ls llachs blavosos
la boyra al bes del Sol va arrossegant-se,
y los seus vels ayrosos
a troços esquinsant-se
y ab ells dels monts les puntes coronant-se.

Dels rius les vores belles,
hont se grónxan garlandes de verdura,
esclátan com poncelles,
y des d’inmensa altura
lo torrental s’estimba en l’espessura.

Per les comes, vestides
d’arbres en flor que richs vergers ombréjan,
al fons de valls garrides,
bells remats s’hi passéjan
y baix les amples copes joguinejan.

Entorn de les masies,
pel cel dels plans y viles populoses
revolen les falsies,
y tórnan remoroses
als nius les orenetes amoroses.

Y amunt, de la gruada
la rua de tres cayres, dexa enrera
lo mar y la contrada,
y·s veu aygla lleugera
cercant son niu penjat per la singlera.

Los gels d’ahir passaren,
mortalles de l’hivern desparegueren:
los rossinyols cantaren
y les fonts corregueren
y al rebrotar los boscos somrigueren.

Del fons d’exes boscúries,
al despertar del dematí, enmelades,
remoroses cantúries
s’àlçan en les alades
arpes dels àngels fins a Déu pujades.

Com serva engalanada,
la terra axeca a Déu de sa florida
l’aroma més triada …
L’home tant sols oblida
l’eterna font d’hont naix la deu de vida!
Text ordenat, tot eliminant les hipèrbatons per obtenir una sintaxi lineal.
El glossari conté els significats continguts als accessos digitals a:
DLC Diccionari de la llengua catalana (IEC) 
DCVB Diccionari català valencià balear (ALCOVER / MOLL) 
VLCM Vocabulari de la llengua catalana medieval (FARAUDO) Si no hi ha cap indicació, el dit significat consta al DLC.
LA PRIMAVERA
[1]
VEIG VENIR LA PRIMAVERA AMOROSA AB SON CISTELL DE ROSES, MOSTRANT EN SES GALTES HERMOSES, VERGE ENCISERA, LA FLAMA RIALLERA DE LA VIDA.
[2]
LES FLORS GAYES, QUE [E]LS VENTIJOLS ORÉJAN, FAN SOMRIURE SON CÀLZER AL RIURE DE SON ESGUART, Y FLAYRÉJAN AL BES DEL SOL Y LES AUS BARRÉJAN SOS CANTS AB LLUR PERFUM.
[3]
LA VALL FLORIDA [E]S CARREGA DE ROSADA QUAN L’ESTEL D’AMOR ES FON, PUNTEJANT L’AUBADA, Y MÉS LLUNY [E]S VEU LA MAR RENDIDA, DORMIDA AL PEU DELS TARONGERS.
[4]
LES ROQUES AIXÉCAN, ENGARLANDADES, LO SEU CAP SOBRE [E]LS AVENCHS Y LES EURES ENROTLLADES VESTEXEN LOS BRANCATS Y SOQUES ENCISADES AB SUAU COLOR.
[5]
Y SOBRE [E]LS LLACHS BLAVOSOS  VA ARROSSEGANT-SE LA BOYRA, AL BES DEL SOL,Y  ESQUINSANT-SE A TROÇOS LOS SEUS VELS AYROSOS  Y  CORONANT-SE AB ELLS LES PUNTES DELS MONTS.
[6]
LES VORES BELLES DELS RIUS, HONT SE GRÓNXAN GARLANDES DE VERDURA, ESCLÀTAN COM PONCELLAS Y LO TORRENTAL S’ESTIMBA EN L’ESPESSURA DES D’INMENSA ALTURA.
[7]
REMATS BELLS S’HI PASSÉJAN AL FONS DE VALLS GARRIDES, PER LES COMES VESTIDES D’ARBRES EN FLOR QUE OMBRÉJAN VERGERS RICHS, Y JOGUINÉJAN BAIX LES COPES AMPLES.
[8]
LES FALSIES REVOLEN ENTORN DE LES MASIES, PEL CEL DELS PLANS Y VILES POPULOSES,Y LES ORENETES TÓRNAN REMOROSES ALS NIUS.
[9]
Y AMUNT, LA RUA DE LA GRUADA DE TRES CAYRES DEXA ENRERA LO MAR Y LA CONTRADA, Y·S VEU AYGLA LLEUGERA CERCANT SON NIU, PENJAT PER LA SINGLERA.
[10]
LOS GELS D’AHIR PASSAREN, MORTALLES DE L’HIVERN DESAPAREGUEREN, LOS ROSSINYOLS CANTAREN Y LOS BOSCOS SOMRIGUEREN AL REBROTAR.
[11]
CANTÚRIES REMOROSES, ENMELADES, S’ÀLÇAN AL DESPERTAR DEL DEMATÍ, PUJADES DEL FONS D’EXES BOSCÚRIES FINS A DÉU, EN LES ARPES ALADES DELS ÀNGELS.
[12]
LA TERRA AXECA L’AROMA MÉS TRIADA DE SA FLORIDA A DÉU, COM SERVA ENGALANADA … L’HOME TANT SOLS OBLIDA LA FONT ETERNA D’HONT NAIX LA DEU DE VIDA.

ESPONA I DE NUIX, Antoni d’, «Anyorança», La Gazeta Montanyesa: recull de poesies del Esbart de Vich, Vic: Estampa i llibreria de Ramon Anglada 1879, p. 130.
Anyorança

Tot sol ne faig del pelegrí la via
sa feresta maror atravessant,
ofega·s l'esperit en sa agonia
y·l vol detura sens passar avant.

Lo càlzer de la vida en mon pit vessa
del desterrat les llàgrimes de fel,
l'esperit sent l'esglayadora fressa 
dels grillons que l'amàrran lluny del cel.

Lo cor prou vol volar, l'esforç li manca,
puix ja retut caygué en son primer vol;
ferit pel desengany les ales tanca
com la flor que mustiga·l raig del sol

Cansat ja de pujar la costa dreta
hont boyra espessa tapa l’alta llum,
hont ja no•s sent lo cant de l’oreneta,
lo goig d’infant del taronge•l perfum;

hont les comptades hores d’alegria
tant sols ressònan com perdut recort,
ofegat per los ays de l’agonia
d’un cor que sent los passos de la mort;

hont ja és pasaada l’alba de la vida
ab los jardins que adòrnan son camí ...
busco tant sols una ombra benehïda
hont puga almenys en santa pau dormir.

Beneÿt l’aucell que troba en lo boscatge
un grat alberch hont reposar cansat!
Jo, aucell perdut, no tinch lo seu ramatge
en l’erm ferest d’aquesta soletat.

Quant prest va caure l’esperança tendra
ab que volgui aixecar•m fins als estels!
De l’arbre sols ne resta ja la cendra,
lo foch del llamp cremà fins les arrels.

Jo tant sols sent la febre del deliri
y•l cor glassat s’atura dintre•l pit;
jo del torment sols sento lo martiri
y s’ofega en lo llabi lo meu crit.

Déu meu! Hont és la fi d’eixa jornada?
Eixa deserta vall fins hont s’estén?
No vindrà encara aquella llum sagrada
que de la vida tapa lo ponent?

No vindrà una esperança llunyadana
del pelegrí a aixugar l’abrusant plor?
No sonarà la veu d’una campana
per dar vida al cadavre de mon cor?

No lluhirà una altra alba encisadora
per fer fugir de la foscor l’esglay?
No baixarà una veu consoladora
per dar-me almenys coratge en mon desmay?

La ditxa que gosí ja avuy és morta
puix sols en l•infantesa té son niu.
No s’obrirà may més aqueixa porta
que·m fa del desengany ésser captiu?

Ay, no! Qu·és cert l’accent que·l cor escolta
per la migrança y la dissort marcit!
«Vegeres punteja·l Sol una volta
y ja a pondre’s se’n va en l’eterna nit.»

Y l'ànima a l'ohir eixa veu trista
donant l'últim esguart al dolç breçol
per haver de fixà endavant la vista
entre llàgrimes, diu, d’amargó y dol:

«Per sempre, adéu-siau, santes jornades
plenes de cants, estels y claredat;
passaren vostres aygües encisades
puix veig a prop lo mar d’eternitat.

No•m reca, no, deixar aquesta vida,
que avans trobo molt llarch lo seu camí;
plau-me sols recordar la benehïda
estació dolça que ha passat per mi.

Plau-me, sols, recordà aquelles despulles
de l’arbre sant de l’infantil verger,
car lo mestral al rebassar ses fulles
m’ha deixat lo meu cor tot fet malbé.

Plau-me, sols, recordar qu•eixes espines
un jorn foren garlandes de blancor;
plau-me, sols, recordar les fonts divines
que anegaren lo pit ab sa dolçor.

Plau-me, tant sols, girar la vista arrera;
no·m reca del torment l'amarch recort;
reca'm, sols, qu·és cansada la carrera
y qu·en va cerco l'ombra de la mort.

Mon Déu, que concirós lo jorn avança!
Ab quin calmós desmay la tarde cau! 
Puix de ditxa ha fugit tota esperança,
que prest puga gosar en Vós la pau.»

Aixís, Déu meu, vos prega en sa agonia
l’ànima fadigada en son treball,
neguitosa esperant que muyra el dia
per a poguer eixir d’aquesta vall.

Ohïu, Déu meu, son plant; si ara, ofegada
per l'erma soletat, sa veu se pert,
del conhort arruixau-la ab la rosada
perquè no reste sech son cor desert.

Torneu-li el vol de ses perdudes ales,
no permetau que plore més en va,
perduda orfana, anyora aquelles gales
qu•en casa de sos pares va deixar.

No permetau que reste solitària
guaytant en va com ròdan los estels,
escolteu-la una volta en sa pregària
com vol pujar ardida dalt los cels.

No sia sempre sa preguera vana,
calmeu-ne ja del cor los fràgils bulls;
l’entrada de la vida és la fossana,
ella hi té fixos sempre los seus ulls.
Text ordenat, tot eliminant hipèrbatons i afegint-hi algunes vocals elidides.
El glossari conté els significats continguts als accessos digitals a:
DLC Diccionari de la llengua catalana (IEC)
DCVB Diccionari català valencià balear (ALCOVER / MOLL)
VLCM Vocabulari de la llengua catalana medieval (FARAUDO)
Si no hi ha cap indicació, el dit significat consta al DLC.
anyorançA
anyorança(<enyorança) Pena per l'absència, per la pèrdua d'alguna cosa o persona.
[1]
ne faIG tot sol la via del pelegrí, atravessant sa maror feresta l’esperit s’ofega  en sa agonia y detura [e]l vol  sens passar avant.
feresta (feréstega) Que fa horror, por terrible.
maror Remor confusa de baralla, de protesta, de crits d'indignació, etc.
agonia Període de transició entre la vida i la mort.
detura (<deturar) Detenir: impedir (a algú o alguna cosa) d'anar endavant.
[2]
Lo càlzer de la vida vessa les llàgrimas de fel del desterrat en mon pit, l’esperit sent l[a] fressa esglayadora dels grillons que l’amàrran lluny del cel.
càlzer (VLCM) Vas que serveix a la missa per a la consagració del vi.
fel Dolor amarg.
fressa Soroll, brogit continuat. 
esglayadora Que fa por per la imminència d'un perill, d'una desgràcia.
grillons Peça de ferro semicircular, que subjecta una cadena al coll o a la cama.
amàrran (amarrar) Lligar (una persona) (amb grillons).
[3]
Lo cor prou vol volar: l’esforç li manca, puix caigué en son primer vol ja retut; tanca les ales ferit pel desengany com la flor que [e]l raig de sol mustiga.
retut (retre) Declarar-se vençut i constituir-se presoner del vencedor.
mustiga(mustigar) El sol, la calor, la manca d’humitat, dessecar (vegetals).
[4][5][6]
cansat ja de pujar la costa dreta hont boyra espessa tapa l[a] llum alta, hont ja no s[e] sent lo cant de l’oreneta, lo goig d’infant, [e]l perfum del tarongé, hont les comptades hores d’alegria tant sols ressònan com recort perdut; ofegat per los ays de l’agonia d’un cor que sent los passos de la mort, hont l’alba de la vida ab los jardins que adòrnan son camí ja és passada … Tant sols busco una ombra benehïda hont puga dormir en pau santa.
[7]
beneÿt l’aucell que troba en lo boscatge un alberch grat hont reposar cansat! Jo, aucell perdut, no tinch lo seu ramatge en [e]l forest erm d’aquesta soletat.
alberg Casa on es dóna allotjament.
forest Gran extensió de terreny no conreat cobert d’arbres. 
erm Que no dóna fruit, que no produeix.
[8]
Quant prest va caure l’esperança tendra ab què volguí aixecar-m[e] fins als estels!  sols la cendra ja ne resta  de l’arbre, lo foch del camp cremà fins les arrels.
[9]
jO TANT SOLS SENT LA FEBRE DEL DELIRI Y [E]L COR GLASSAT S’ATURA DINTRE [E]L PIT; JO, DEL TORMENT, SOLS SENTO LO MARTIRI Y LO MEU CRIT S’OFEGA EN LO LLABI.
deliri Excitació, incoherència en les idees, delusió, al·lucinació (tot plegat).
torment (turment) Tortura: Greu pena corporal o moral.
martiri Turment cruel físic o moral.
[10]
DÉU MEU! HONT ÉS LA FI D’EIXA JORNADA? FINS ON S’ESTÉN EIXA VALL DESERTA? nO VINDRÀ ENCARA AQUELLA LLUM SAGRADA QUE TAPA LO PONENT DE LA VIDA?
[11]
no VINDRÀ UNA ESPERANÇA LLUNYADANA A AIXUGAR [E]L PLOR ABRUSANT DEL PELEGRÍ? nO SONARÀ LA VEU D’UNA CAMPANA PER DAR VIDA AL CDAVRE DE MON COR?
llunyadana (<llunyedà<llunyà) DCVB Que és a gran distància en el temps o l'espai.
[12]
nO LLUHIRÀ UNA ALTRA ALBA ENCISADORA PER FER FUGIR L’ESGLAY DE LA FOSCOR? nO BAIXARÀ UNA VEU CONSOLADORA PER DAR-ME, ALMENYS, CORATGE EN MON DESMAY?
[13]
LA DITXA QUE GOSÍ, AVUI JA ÉS MORTA, PUIX SOLS TÉ SON NIU EN L[A] INFANTESA. NO S’OBRIRÀ MAY MÉS AQUEIXA PORTA QUE [E]M FA ÉSSER CAPTIU DEL DESENGANY?
[14]
AY, NO, QU[E] L’ACCENT QUE [E]L COR ESCOLTA ÉS CERT, MARCIT PER LA MIGRANÇA Y LA DISSORT! “vEGERES PUNTEJÀ [E]L SOL UNA VOLTA Y JA SE’N VA A PONDRE’S  EN L’ETERNA NIT”.
[15]
Y L’ÀNIMA, DONANT L’ÚLTIM ESGUART AL DOLÇ BREÇOL PER HAVER DE FIXÀ LA VISTA ENDEVANT, ENTRE LLÀGRIMES D’AMARGÓ Y DOL, A L’OHIR EIXA VEU TRISTA, DIU:
[16]
“aDÉU-SIAU PER SEMPRE, SANTES JORNADES, PLENES DE CANTS, ESTELS Y CLAREDAT; VOSTRES AYGÜES ENCISADES PASSAREN, PUIX VEIG LO MAR D’ETERNITAT A PROP.
[17]
nO [E]M RECA, NO, DEIXAR AQUESTA VIDA, QUE AVANS TROBO LO SEU CAMÍ MOLT LLARCH; ME PLAU, SOLS, RECORDAR LA ESTACIÓ BENEHÏDA, DOLÇA, QUE HA PASSAT PER MI.
[18]
mE PLAU, SOLS, RECORDÀ AQUELLES DESPULLES DE L’ARBRE SANT DEL VERGER INFANTIL, CAR LO MESTRAL, M’HA DEIXAT LO MEU   COR TOT FET MALBÉ, AL REBASSAR SES FULLES.
[19]
ME PLAU, SOLS, RECORDAR QU[E] EIXES ESPINES FOREN GARLANDES DE BLANCOR UN JORN; ME PLAU, SOLS, RECORDAR LES FONTS DIVINES QUE ANEGAREN LO PIT AB SA DOLÇOR.
[20]
ME PLAU, TANT SOLS, GIRAR LA VISTA ARRERA; NO [E]M RECA L’AMARCH RECORT DEL TORMENT; [E]M RECA, SOLS, QU[E] LA CARRERA ÉS CANSADA Y QU[E] CERCO L’OMBRA DE LA MORT EN VA.
[21]
MON DÉU, QUE CONCIRÓS AVANÇA LO JORN! aB QUIN DESMAY CALMÓS CAU LA TARDE! pUIX TOTA ESPERANÇA DE DITXA HA FUGIT, QUE PREST PUGA GOSAR LA PAU EN VÓS.”
[22]
AIXÍS, DÉU MEU, L’ÀNIMA AFADIGADA EN SON TREBALL VOS PREGA EN SA AGONIA, ESPERANT NEGUITOSA QUE MUYRA EL DIA PER A POGUER EIXIR D’AQUESTA VALL.
[23]
OHÏU, DÉU MEU, SON PLANT; SI ARA SE PERT SA VEU, OFEGADA PER L’ERMA SOLETAT, ARRUIXAU-LA DEL CONHORT DE LA ROSADA, PERQUÈ NO RESTE SECH SON COR DESERT.
[24]
TORNEU-LI EL VOL DE SES ALES PERDUDES, NO PERMETAU QUE PLORE MÉS EN VA; ANYORA, ORFANA PERDUDA, AQUELLES GALES QU[E] VA DEIXAR EN CASA DE SOS PARES.
[25]
nO PERMETAU QUE RESTE SOLITÀRIA, GUAYTANT EN VA COM ELS ESTELS RÒDAN, ESCOLTEU-LA EN SA PREGÀRIA UNA VOLTA, COM VOL PUJAR ARDIDA DALT LOS CELS.
[26]
SA PREGUERA NO SIA VANA SEMPRE, CALMEU-NE JA LOS FRÀGILS BULLS DEL COR; L’ENTRADA DE LA VIDA ÉS LA FOSSANA, ELLA HI TÉ LOS SEUS ULLS SEMPRE FIXOS.
fossana(DCVB) Fossa de morts.
Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s